Totes les Congregacions dels Dolors que tenien prou mitjans feien processó pròpia. Totes s’emmirallaven en la processó
dels Dolors de Barcelona, que sortia del convent del Bonsuccés el Diumenge de Rams[1]. Aquesta processó, organitzada per la Congregació dels Dolors de Barcelona, i en la qual assistien els frares Servents de Maria, tenia un cerimonial
molt concret, dissenyat l’any 1661 per fra Francesc Epifani Cedó, que es va mantenir inalterat fins principis del segle XX:
L’any
1661, essent jo [fra Francesc Epifani Cedó] Vicari General d’aquesta província per comissió del General Puccinelli, assistit del prior de la Confraria dels Dolors, Martí de Sant Joan cavaller, Pere Galvany mercader, Rafael
Coma i Joan Baptista mercaders, vaig instituir la processó dels Dolors de Maria amb l’autorització del Bisbe.
Es
fa tots els anys el Diumenge de Rams i recorre tota la Ciutat, amb tanta assistència de fidels que la Ciutat esdevé petita i els carrers esdevenen estrets. En aquesta processó es manifesta la pietat inherent dels ciutadans de Barcelona,
i gràcies a ella s’ha introduït i afermat la pietosa devoció dels Dolors.
En aquesta processó
es fa meditació dels dolors que patí la Verge, segons la nostra meditació [la Corona Dolorosa] i totes les representacions o misteris són de tamany real i ben distribuïdes, amb el següent ordre:
Primer va un centurió amb alguns homes armats vestits de ferro, en record d’aquells homes que va manar Ponç Pilat a fer guàrdia davant
del sepulcre de Crist. Segueix un estendard de damasc negre amb cordons i flocs de seda; remata aquesta bandera un cor amb espases d’argent i una corona reial, com a escut. Aquesta bandera la porten els joves, vestits amb túnica negra.
Després de l’estendard ve la creu amb els emblemes [o improperis] de la passió. Després de la creu ve el primer
dolor, que és la presentació de Jesús a Simeó, i és portat pel gremi de manyans. El segon dolor, la fugida a Egipte portat pel gremi d’hortolans. El tercer dolor, l’Infant Jesús perdut i amb els doctors,
portat pels fusters. El quart dolor, Crist amb la creu pel carrer de l’Amargura, portat pel gremi de teixidors de lli. El cinquè dolor, Crist crucificat, el porten amb singular majestat. El sisè dolor, la Verge amb el seu Fill mort, portat
pel gremi de cordoners. El setè, el Sepulcre, portat pel gremi dels Esteves, que és la unió de varis gremis de pocs individus.
Segueix
la Comunitat de Religiosos amb torxes enceses cantant l’himne Stabat Mater. Segueix un gonfaló de damasc negre, on hi ha pintada la Verge que mostra l’hàbit als Sants Fundadors, amb un cartell daurat amb l’escrit “Fills
del meu dolor, agafeu la vesta de servents”, portat pels nens de vuit a dotze anys, vestits amb túnica negra. Tanca la processó la Mare de Déu dels Dolors, amb les set espases al pit, vestida amb l’hàbit de l’Orde,
portada sota baldaquí pels Terciaris, tal i com està dibuixat, i és molt bella.
Després d’anar
i tornar, la processó gira per tota la Ciutat, entra a la Catedral i a la parròquia de Santa Maria del Mar, i passa per davant del palau del President [de la Diputació del General]
Prenen part d’aquesta processó, per il•luminar-la, més de cinc-centes torxes blanques, i més de set-centes persones amb túnica i torxa, per
acompanyar cadascú dels misteris dels Dolors; i tothom es presta a fer el que millor sap i pot. Tingui’s present que aquesta processó val més de mil escuts, sense que el convent hagi de ficar-hi un diner. De tot això en resulta
molta glòria a Déu, honor a la Verge i exaltació de l’Orde[2].
Degut a la influència que tingué
la Congregació de Barcelona com a model de la resta de germanes seves, és lògic que totes les processons del Dolors s’assemblessin i compartissin el mateix llibre de cerimònies. Actualment es conserven vàries processons
dels Dolors que es continuen fent tal i com dicten les normes del cerimonial dels Servents de Maria. Hem de destacar, per la seva solemnitat, les processons de Vic, deBesalú i de Màlaga[3], que són un reflex fidel de com eren les processons
dels Dolors del segle XVIII.
El tret comú d’aquesta processó era recordar els dolors de Maria durant la seva vida
terrena. Es resseguia la Corona Dolorosa, representant cadascú dels seus set dolors. En indrets com Barcelona o Manresa, on les seves respectives Congregacions eren molt populoses i gaudien de gran prestigi, realitzaren set petits misteris on es representaven
les referides escenes evangèliques. En el cas de Barcelona eren els gremis qui guardaven els misteris; en el cas de Manresa eren set famílies particulars[4]. En altres indrets on era impossible desplegar tants mitjans, es va optar per representar
cada dolor amb una bandera o “sibil•la” anomenades així per les sentències que duien escrites moltes d’elles i que feien referències al dolor que representaven.
A Mataró es conserven cinc de les set sibil·les barroques, del segle XVIII, pintades a l’oli sobre tela. Les cinc segueixen el mateix esquema. Encapçala
la sibil·la el fragment de l’Evangeli on es narra el passatge en concret, després dins una orla abarrocada hi ha pintat el cor amb tantes espases com correspongui (el primer dolor una espasa, el segon dolor dues espases, etc.) i a la part
inferior de la sibil·la hi ha l’estrofa d’un poema on es descriu l’escena en qüestió. Desconeixem si els versos són extrets d’algunes cobles antigues o varen ser composats ad hoc per a les sibil·les.
Els cinc versos de les sibil·les que conservem són els següents:
Profetizó Simeón
El martirio de Maria,
Y que le traspasaría
Una espada el corazón
[...]
A María Vírgen pura
El cuchillo cuarto
hirió
Quando al Hijo encontró
En la calle de la amargura
El pecho ha lastimado
La quinta espada de Maria
Al Calvario cuando mira
A Cristo crucificado
Ya de la Cruz desclavado
Con dolor y fuertes lazos
Tiene al Hijo en sus brazos
Muerto por nuestro pecado
Fue la séptima amargura
Viendo la Virgen sagrada
Muy triste y desconsolada
De Cristo la sepultura
També es feia molta referència a la passió de Jesucrist mitjançant el lluïment de diversos objectes. Eren els anomenats improperis, paraula que significa insult, o en altres llocs també
dits “trofeus de la passió”. Fan referència als objectes que varen ser utilitzats en la Passió de Jesucrist per humiliar-lo i castigar-lo, o que són representatius del Divendres Sant. Aquests objectes eren reproduïts
a tamany reduït, i es duien a la processó com a record dels sofriments de la Passió. A Vic, Mataró, Badalona o Tortosa són característiques les grans corrues d’improperis, que en general no diferien gaire les unes
de les altres, fet que fa pensar que hi havia una llista preconcebuda amb anterioritat.
A Mataró la processó dels Dolors
sortia el Dijous Sant. Desconeixem la data exacta d’inici d’aquesta processó, si bé s’ha de calcular de les primeres dècades del segle XVIII. Aquest és un fet insòlit, doncs la majoria de Congregacions sortien
en processó el Divendres de Passió o el Diumenge de Rams. El fet que sortís el Dijous Sant és degut a que la processó dels Dolors s’adhereix a una processó més antiga, formada per les confraries històriques,
que des de temps immemorial sortia el Dijous Sant. Amb el pas del temps, la importància de la Congregació feu que aquesta organitzés la resta de confraries, per això va acabar anomenant-se la processó dels Dolors. Les altres
confraries que assistien a la processó dels Dolors són les següents:
Ordinació dels misteris per la professó.
Primo. Lo pendó.
2n. Confraria de Santa Anna.
Lo Hort
3r. Confraria de Sant Pere. Lo assotament.
4t.
Confraria de Sant Antoni abad. La coronació [d’espines].
5é. Confraria de Sant March. Quant lo tragueren al balcó [del Pretori].
6é. Confraria del Roser. Quant porta la creu el Fill.
7é.
Confraria de l’Àngel Custodi. Quant lo trobaren en lo carrer de l’amargura.
8é. Confraria de Sant Sebastià. Quant lo anarboraren.
9é. Lo Sant Christo.
10é. Confraria de Sant Elm. Lo
devallament de la creu.
11é. Confraria de Sant Isidro. Quant lo posaren en los brassos de Maria.
12é. La Congregació[5].
La Congregació dels Dolors, com hem dit
es guiava també seguint els paràmetres de la de Barcelona. El cerimonial està transcrit al final del llibre d’homes de la Congregació. A més cada any es llegia públicament un document on s’exposaven les
normes que havien de seguir els congregants a l’hora de sortir a la processó.
Aquest cerimonial ha estat molt ben descrit
per en Rafel Soler i Fonrodona en un estudi publicat a la revista Fulls del Museu Arxiu[6]. Ens limitarem a transcriure’l i comentar-ne breument els trets més característics. Primerament pel que fa a la roba i comportament dels congregants
a l’hora d’assistir a la processó.
Constitucions del modo ab que deuhen anar a la professó del Dijous
Sant los congregants dels Dolors de Maria Santíssima
Disposició y modo ab que los indivíduos de la Venerable
Congregació de Nostra Mare Santíssima Adolorida deuhen acistir a la professó del Dijous Sant inseguint en açó lo deliberat.
Primerament,
que lo modo de vestir ha de ser una vesta de bucaram[7] negre, que cobre los peus, ab rossech[8] sols tres palms, ab caparús o cocurulla[9] de alsada dos palms, en lo mix del qual sobre lo pit, ha de estar cusit un cor de llautó ab set espasas,
anant señit ab un tafetà negre sens ser floch[10], del qual estiga pendent lo rosari[11], portant uns guants negres sens ningun tafetà en los brassos ni en altre part exterior; procurant anar ab sabatas, y ab molta devoció, sens
mitjas de color[12]; y esta forma de vestir observaran també indispensablement los que seran alguns portants del misteri, de manera que (menos en la cabellera, natural o postissa, y en la golilla[13], que portaran estos per la decència) en tot
lo demés se conformaran ab los altres congregants tant en lo de la vesta com en portar lo cor en mitg del pit ab tafetà per cinturó y rosari de ell pendent, ab guants negres sens pulaynes, ni altres superfluitats[14]; y perqué ja
may en açó puga haverhi relazació lo Reverend Corrector, Prior y demés officials de nostre Congregació, que vuy són y per temps seran, zelaran en est particular la menor falta, com ab uniformitat dels vocals se determinà
en una junta que per est efecte se tingué, en la qual també se resolgué posar esta entre les demés constitucions que deuhen observar nostres germans congregants, que assisteixen a la professó.
Segonament, vestits ab lo sobre dit modo los congregants vindran del puesto ha hont se vestiran ab una vara negre en la mà, fent aportar la atxa[15] per
algú, anant ab molta modèstia y quietut al lloch destinat per ajuntarse tots (que serà en la present capella de Maria Santíssima) ha hont en la hora se asseñalarà se faran los exercicis acostumats de lectura, oració
y plàtica, deixat lo penal.
Tercerament avisats per comensar a partir, se donarà a cada un la sua mateixa atxa,
y se posaran en lo puesto, y número de la filera que los dos congregants anomenats per est ministeri disposaran, sens atendrer a precedència alguna.
Quartament aquells congregants que tindran devoció de aportar bandera, improperi, o creu penal, de las quals la Congregació tindrà previngudas, se conferiran alguns dies antes ab lo Señor Corrector,
Prior o altres dels oficials que cuydaran de distribuhiro.
Últimament se suplica per los Dolors de Nostre Mare Maria
Santíssima (la contemplació dels quals se ha de tenir en aquest acte públich exterior) vagen tots en comú y cada un en particular ab suma modèstia; sens saludar ni dir paraula a ningú, no alsant lo cap indevotament,
ni aportar criat ni altre perçona per sustenir la atxa, ni exirse de ella fins sia del tot acabada, sino en cas de indispensable necesitat. I perque per olvit en ningun temps vinga a discreparse de aquesta forma y disposició referida; perçó
se ordena que los Señors Corrector, Prior y demés oficials majors tingan cuydado tots anys de fer llegir lo present paper un dels dias de exercici públich, que podrà ser en la tercera o sexta semmana de Quaresma; perqué ningú
may allegue ignorància, y pugan ab mes rahó dits Corrector, Prior y demés oficials (que vuy són y per temps seran) expellir[16] de dita professó a qualsevol que faltàs en lo modo referit, com indispensablement se ordenarà
tot en servey y agrado de Nostre Mare Maria Santíssima, en exemple y edificació del pròxim, en credit y abono de Congregació tan illustre, y serà causa de moltas medras espirituals (a més de la indulgència plenària
que se guaña ab dita assistència) las quals Nostre Santíssima Mare com a thesorera dels divins beneficis nos alcansarà de son preciosíssim Fill per medi del predit obsequi: Però contrafentse al dalt disposat (lo que
Nostre Señor per sa misericòrdia no permètia) seria dita funcció descrèdit dels congregants, mofa del poble, riza dels dimonis, abominació del cel; y finalment obligarian a la divina justícia a que justament
irritada enviàs càstichs patents.
Després hi ha el cerimonial de la organització de la processó,
ja no tant destinat al gruix dels congregants, sinó als arrengladors i altres encarregats del bon funcionament de la processó.
Modo
de ordenar la Congregació en lo die [que] va a la professó
Al avisar que se déu ordenar la Congregació,
serà de molta utilitat traurer lo Misteri de dins la capella, antes de dar atxas e improperis, pues aguardantse al últim [per] traurer dit Misteri és motiu de trencarse la Congregació per anar ésta sempre marxant y lo Misteri
costa molt de traurerse.
Posat lo Misteri arrimat devant lo cancell del portal del crusero[17], fent cara al Monument[18],
y tancada la porta de la capella, dos o tres congregants aniran repartint las atxas per sos números, cuidant sempre de recobrar lo número de la atxa [quan se] entregaran.
Mentres se distribuiran las atxas, altres dos o tres congregants baxaran a la sepultura[19], ahont posats los improperis[20] per son ordre los entregaran als assenyalats per a portarlos, junt ab lo escut [que] deuran lligarse al
bras esquerra[21]; al mateix temps en la sagristia se descalsaran los qui deuran aportar lo guió[22], creu de penitèncias[23] y demés creus, als quals se los lligaran las cadenas, com y també al qui aportarà lo Sant Christo
y calavera, en la sepultura.
Tot esto aixís executat y fent no quedia congregant algún en las dos filas de banchs
del mitg de la capella, se cridarà lo guió y lo qui lo aportarà, se assentarà en la testera dels dits banchs més cerca [de] la porta [de] la part del evangeli, seguint a ést la primera vandera[24] y seguidament las
demés vanderas y después de éstas lo qui aportarà lo Sant Christo y calavera y seguiran a ést los improperis y a éstos la creu de penitèncias y a ésta las demés creus.
Sentats tots aixiís se farà luego per los zeladors una revista de tots los congregants, mirant si aportan guans y sabatas negras; lo escut si està
ab las set espasas, si los rosaris són la Corona dels Dolors y si van ab la vesta segons manan las constitucions; y esmenat quant se dega y encesas las atxas, essent ya temps se començarà lo primer vers de la prosa[25], estant tots arrodillats,
y se començarà a ordenar la professó com se segueix.
Tot seguit hi ha la relació dels improperis,
sibil•les i altres i la distribució general dels congregants en la processó. En resum, després de l’andador (també anomenat esquivagossos) que era qui obria pas i després de la bandera o guió, seguien dues
fileres de congregants amb vesta i atxa, al mig de la qual hi havia una tercera filera amb els objectes. Primer anaven les set sibil·les, després els improperis[26], la creu dels improperis seguida de set creus més, i per fi el misteri,
rodejat de cantors que anaven interpretant l’Stabat Mater. En total sumarien 83 congregants amb alguna funció concreta, tot i que s’especifica que en poden ser menys si es suprimeixen alguns improperis. Després continua descrivint
la processó.
Dos dels zeladors aniran sempre devant y no ab pressa, y més poch a poch fins comprengan
[hagin comprés que] ha acabat de eixir de la capella tota la Congregació. Altre zelador estarà devant lo altar major en lloch se fan les genuflexions devant lo monument per cuydar éstas se fassen com se dehuen, y de que las cadenas
no impedescan lo girarse los que las aporten. Altre zelador quedarà en la capella fins estiga fora tota la Congregació, essent a càrrech de est lo disposarla.
Estos dos zeladors últims, después de cumplerts a estos primers encarrechs, aniran [re]corrent ab pas lento tota la Congregació per observar si cosa hi ha que esmenar, y cansats de
esto aniran a llevarne un dels de devant del guió per que fasse est lo mateix.
Cuydian sempre los zeladors que [re]corren
la Congregació que a las cantonadas de carrers las cadenas no embarrassian lo caminar als que las aportan. Al cuydado de estos zeladors serà prendrer la atxas o improperi a qualsevol congregant [que] vingue [amb] alguna necessitat en lo discurs
de la professó, però jamay dexia la vara, pues ab est senyal sabrà quant retornia lo congregant ahont deu acudir per recobrar la atxa o improperi [que] ha deixat.
Al tornar a la Iglesia, un dels zeladors, o dels dos de devant o dels dos [que re]corren la Congregació, se quedarà devant lo altar major a fi se fassen les genuflexions al monument
com se dehuen, esto és posant primerament las dos rodillas en terra, después una sola.
Essent tota la Congregació
y lo misteri dins la capella, tancadas las portas se diu la Salve ab la collecta Respice quesumus Domine, y después un prebere dóna las gràcias als congregants de la assistència.
La processó es consolidà a mitjans segle XVIII. Cada vegada anava guanyant en nombre de congregants assistents, fins que la xifra va estabilitzar-se entre cent i cent
vint-i-cinc. La processó del Dijous Sant era un acte públic solemne, basat en el silenci i la contemplació, caracteritzat per una especial serietat i decència.
L’any 1753 es decideix de fer un “taüt” o caixa per a dur la imatge de la Mare de Déu, que fins aquell moment es duia directament sobre les “andes.[27]”
També se proposá que aixis com lo misteri de Nostra Mare Adolorida se porta ab andes, se portia de aquí al devant ab ataud,
per lo que alguns germans de junta digueren cuydarian de ferlo fer, y que per est afecte tenian una porció de diners dits germans, que creyan no auria lo bastant per dita composició, que en cas faltás alguna cosa lo supliria la Venerable
Congregació[28].
L’any 1761 es va construir “l’enramada del misteri” que va valer 80 lliures, juntament
amb el caixó i les andes per conduir-lo, que havien de substituir el taüt amb que fins aleshores es duia el misteri. Les feren fer els sagristans Josep Anton Velada i Mandri i Josep Anton Quintana, que varen aportar 30 lliures del total, recaptant-se
la resta d’almoines. L’enramada del misteri són les fustes treballades amb sanefes, petxines i altres motius barrocs i platejades posteriorment que conformen les baranes del baiart de la imatge processional de la Mare de Déu. El conjunt
es conserva actualment al cor de la capella dels Dolors, i és d’un estil barroc similar al que en aquells moments estava realitzant el taller de Carles Morató a l’altar major de la parroquial[31].
Un element a destacar de la processó dels Dolors eren els Armats. Aquests soldats vestits “a la romana” tenien la funció primera de recordar
els guardes del sepulcre de Jesús “un centurió amb alguns homes armats vestits de ferro, en record d’aquells homes que va manar Ponç Pilat a fer guàrdia davant del sepulcre de Crist” diu fra Francesc Epifani Cedó,
i amb aquesta missió feien guàrdia davant el Monument del Dijous Sant. Com que la seva funció era vetllar pel Santíssim Sagrament, els Armats eren una agrupació que a Mataró depenia de la Confraria de la Minerva. A
Mataró estan documentats per primera vegada l’any 1705. Després, a mesura que es consolidaven les processons públiques de Setmana Santa, la funció primigènia dels Armats de fer de guàrdies es va alternar amb
la funció d’assistir a les processons.
Els Armats és un element comú a la majoria de processons catalanes
dels segles XVII i XVIII, i allí on no hi havia fundada una Confraria de la Minerva moltes vegades depenien de les Congregacions dels Dolors. A Mataró s’encarregaven d’obrir les dues processons més importants de la Setmana
Santa de Mataró, la del Dijous Sant, organitzada per la Congregació dels Dolors, i la del Divendres Sant, organitzada per la Confraria de la Puríssima Sang. La funció bàsica dels Armats era donar un toc exòtic a la
processó, i de pas feien d’esquivagossos i obrien el camí al gruix de la processó.
Obria la processó
un destacament d’armats arrenglerants i guarnits a imitació dels soldats romans amb unes cuirasses de llauna, llances que feien picar sobre els empedrats amb un ritme acompassat que marcaven uns tambors i que obligaven a marcar el pas amb certa
lentitud. A intervals es desfeia la filera donant una varietat que alterava la monotonia de marcar el pas, per tal d’interpretar el quadre, que era una barreja capriciosa que feien els armats segons la direcció i gust del capità; al cap
de pocs moments, amb l’habitual parsimònia i dissimulat coratge, tornaven a marcar el fatigós pas[32].
Resumint,
la processó del Dijous Sant era la fusió de centenars d’elements diversos, no només visuals si no també auditius, que la feren molt atractiva als espectadors, fossin o no devots. Així, per exemple, l’any 1878
Josep Manent féu una breu descripció de la processó dels Dolors, destacant la gran quantitat de gent que hi participava.
Al
vespre s’ha fet la professó dels Dolors sent molt lluida y ananthi unas 700 atxas yls misteris de l’Hort, Assotament, Cronament d’espinas, Treta al balcó, Camí del Calvari, Enarbolament de la Creu, Ntra Sra Pietat, Ntra
Sra Dolors yl Sepulcre, sent molt llarga la Congregació. Los Armats han estrenat vestits nous ab poch lueso. Tancaba la professó un piquet d’infanteria amb corneta[35].
Com a element curiós i molt característic d’aquesta processó, hi havia dos nois entre cada misteri de la processó, normalment infants, els quals un duia una corneta
i l’altra entonava una cantarella molt característica en record de la Passió de Jesús. Aquesta figura dels nois de la cantarella és molt característica de les processons dels Dolors. Sabem que es feia a Mataró
i Tortosa i encara es fa a Badalona i Besalú.
Acompañen a cada misteri dos noys ab vesta adornats amb joyes, dels cuals
un toca la trompeta y l’altre mes petit en da “Tingau memoria y recort de la Passió y mort de Nostre Senyor Jesucrist[36]”
A distància prudencial, i davant dels misteris, hi anaven dos noiets vestint una bonica vesta negra amb cinturó i punys de vellut, coll blanc amb puntes i sense cucurulla, ja que solien lluir un pentinat ben ondulat cobert de vidre
volador. Un dels nens duia una petita creu de fusta pintada de negre, mentre que l’altre portava una llarga trompeta que feia sonar quan parava la processó uns instants. Amb veu alta, perquè tothom ho sentís, deia: “Tingueu
pietat i record de la Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist[37]”
Notes
[1] José Reig i Vilardell; Barcelona en el siglo XIX. Tomo Primero. Tip. José y Julián Doria. Barcelona 1898. pàg.. 14.
[2] Relació de la fundació de l’Orde dels Servents de Maria a Barcelona, escrita per fra Francesc Epifani Cedó. Document conservat a l’Arxiu de San Marcello in Corso,
Casa General de l’Orde, a Roma, i facilitat pel Sr. Joan Rosàs i Reverté. Posteriorment fou publicat parcialment en un opuscle titulat Relación de las cinco procesiones con que la Ciudad de Barcelona recuerda la Pasión y Muerte
de Jesucristo. Barcelona. Por la viuda de Don Agustín Roca, impresor de Cámara de S. M. año 1828.
[3] No ens ha de sorprendre la processó
de Màlaga. La processó del Venerable Orde Tercer de Servites de Màlaga, de la mateixa manera que la d’algunes confraries d’inspiració servita d’Andalusia, sempre va tenir un carisma propi diferent de la resta de
processons del sud d’España, un fet diferencial que tenen pel fet de ser servites.
[4] Ignasi Torradeflot Cornet; La Venerable Congregació de
la Mare de Déu dels Dolors de Manresa. Imprenta y Llibreria Vda. de Lluis Roca. Manresa 1906. pàg. 54-55.
[5] MASMM. Arxiu de la Venerable... Ordinació
dels misteris per la professó.
[6] Rafael Soler i Fonrodona; Un ritual del segle XVIII de la processó dels Dolors. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria
79. Mataró, abril de 2004.
[7] El bucaram o bocaran (també dit bocassí) era un teixit negre, molt senzill i barat, que per la seva vulgaritat
va ser triat per a fer els hàbits i vestes dels frares i congregants, en senyal d’humilitat enfront de teles més riques i ostentoses.
[8] El ròssech
(ròseg) era una tira rectangular de tela, també negre, que els congregants portaven adherida a l’esquena, penjant de la cintura. Un cop desplegada s’arrossegava en forma de cua. Servia per guardar les distàncies entre els congregants
a l’hora d’anar a la processó. Quan no es feia servir es solia dur penjada del braç o subjectada al cinturó. En l’actualitat encara s’utilitza a la processó dels Dolors de Vic, i també a Tarragona.
[9] La cucurulla és un barret de forma cònica, fet normalment de cartó, cubert amb una caputxa adaptada a la forma cònica, que tapa el bust dels
congregants i confrares a les processons.
[10] El tafetà era una roba molt fina de textura avellutada, semblant a la seda, amb la que es feien fer un cinturó.
Que no tinguessin floc vol dir que havien d’acabar amb un tall sec o amb un nus, sense tenir cap borla, penjoll ni treball de passamaneria als extrems.
[11]
Fa referència a la Corona Dolorosa.
[12] La moda imperant al segle XVIII era que els homes portessin mitges de color rosa fins a mitja cama.
[13] La golilla, també anomenada gorguera, és un coll de roba negra, unit amb un altre tros de roba negre folrat amb tela blanca engomada o emmidonada, normalment amb
puntes, xurres, o altres decoracions.
[14] Aquest fragment de text estava suprimit en el document original, segurament perquè en un moment donat que desconeixem
trobarien les perruques i la gorguera uns accessoris massa carrinclons, i decidiren suprimir-los.
[15] Una atxa és un gran ciri gruixut, de quatre blens, d’aproximadament
un metre de llargada, que servia per il•luminar el camí del congregant durant tota la processó.
[16] Expulsar.
[17] Es refereix al portal xic de Santa Maria, que dóna a la placeta del Fossar Xic.
[18] Abans de
la construcció del portal nou, en aquell espai hi havia l’altar del Sant Crist, en el qual es feia el Monument del Dijous Sant, que era una estructura feta a base de palmes, ciris i altres decoracions, molt vistosa, feta en reverència a
l’Eucaristia, que es col•locava al centre del Monument.
[19] La sepultura és la cripta.
[20] Cadascun dels objectes que fan referència a la Passió de Jesucrist.
[21] Els portants dels improperis, que anaven
al mig de la processó, duien en un escut de fusta el nom de l’improperi que portaven. Aquests escuts encara avui en dia s’utilitzen a Badalona, on tenen formes abarrocades i porten escrit un petit verset on es fa referència a l’improperi.
[22] El guió és l’estendard o bandera que obria la processó i identificava la Congregació. L’actual guió és de l’any
1804, i a l’anvers duu brodat el cor amb les set espases i al revers duu la llegenda “Congregavit nos in unum Mariae Dolor”
[23] La creu de penitències
és el que coneixem com a creu dels improperis. És aquella gran creu on hi ha adherits tots d’improperis en miniatura, i que actualment es conserva penjada a la paret de l’escala que accedeix al cor de la Capella.
[24] De les sibil•les ja se n’ha parlat. Es portaven com una bandera, és a dir amb una barra recolzada sobre l’espatlla del portant, i aquesta barra subjectava
la part de dalt de la sibil•la, quedant les dues cares de la bandera esteses a la vista dels devots.
[25] Es refereix a l’himne Stabat Mater, que s’anava
cantant durant la processó.
[26] Per aquest ordre: “Cap de mort. Calis. Mà. Columna. Açots. Corona. Canya. Gerro. Verònica. Claus.
Martell y estanallas. Esponja. Daus. Llansa. Ròtol. Sol. Lluna. Escala. Cor.” Alguns d’aquests improperis estan dibuixats i pintats per les parets de la capella dels Dolors, per tant ens en podem fer alguna idea de com eren.
[27] Les andes o baiart era un instrument format per una superficie plana en forma de quadre, sobre dues barres llargues que sobresortien a cada banda, i que servien per portar els
pes sobre les espatlles. En canvi un taüt era una estructura per dur el pes que s‘havia de portar des de sota, amagat dins els faldons de l’estructura, de forma que des de l’exterior no es veia qui portava el taüt.
[28] MASMM. Arxiu de la Venerable... Llibre de las Resolucions (1749-1775) foli 17 v.
[29]
MASMM. Arxiu de la Venerable... Llibre de las Resolucions (1749-1775) foli 17 v.
[30] MASMM. Arxiu de la Venerable... Certificat de la disputa de la processó
de 1760.
[31] MASMM. Arxiu de la Venerable... Llibre d’homes de la Venerable Congregació. Foli 174 v.
[32] Marià Ribas i Bertrán; Tradicions populars i costums mataronins. Supersticions i bruixeries. Edicions l’Aixernador. Argentona 1991. pàg. 58.
[33] Nos Don Gavino de Valladares y Mesia, por la Gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica Obispo de Barcelona, del Consejo de Su Majestad, & [...] conservat a la BPEB amb núm. de registre 301746.
[34] ADB. Arxius parroquials. Caixa 510. Parròquia de Santa Maria de Mataró.
[35] ACM. Dietari de Josep Manent. 29 de març de l’any 1878.
[36] ACM. Dietari de Josep Manent. 28 de març de l’any 1872.
[37] Marià Ribas i Bertrán; Tradicions populars... pàg. 59.