SANTORAL DE L'ORDE DELS SERVENTS DE MARIA

Al voltant de 1240, durant la lluita entre l'emperador Frederic II i la Seu Apostòlica, quan les ciutats italianes estaven enfrontades per la discòrdia de les faccions oposades, set mercaders florentins, animats per un amor especial per la Verge (ja eren membres d'una societat secular dedicada a Santa Maria) i units per l'ideal de la fraternitat evangèlica i de servei als pobres i als malalts, van decidir retirar-se en soledat a la vida comunitària en la penitència i la contemplació.

Abandonat, llavors, la seva vida quotidiana i els negocis, van marxar de casa seva i van distribuir els seus béns entre les esglésies pobres. Van vestir-se amb un hàbit de "tela gris”, el vestit habitual dels penitents, i es van retirar en primer lloc a una casa als afores de la ciutat, on van deixar un bell testimoni d'amor entre la gent, ja que la perseverança en el seu ideal de servei els va dur a ajudar a tothom que estigués en qualsevol tipus de necessitat.

Més tard, al voltant de 1245, impulsats pel desig d'una vida només contemplativa, i al mateix temps, per por d'un retorn forçós a casa seva per les guerres que sacsejaven Florència , els set van acceptar el consell d’Ardingo, bisbe de Florència, i es van acostar a la solitud de la muntanya Senario, no gaire lluny de Florència, on amb el temps van construir una casa amb "materials pobres", i van erigir una capella dedicada a Santa Maria. Fins i tot Sant Pere de Verona, que llavors estava a Florència, havia aprovat el tipus de vida que duien els nostres primers Pares.

Portaven una vida de penitència severa, amb característiques de la vida eremítica: vivien del seu treball, cantaven junts, es dedicaven a l'oració solitària, al silenci i a la contemplació per mantenir-se en l'escolta profunda de la Paraula de Déu. Tot i amb això no van rebutjar pas de reunir-se amb aquelles persones que, impulsades pels dubtes o temors, pujaven a la muntanya a buscar la llum de l'assessorament; allí trobaven la comoditat d'una càlida benvinguda. Radical era el seu compromís amb la pobresa, com ho demostra l'acta “de la Pobresa”, del 7 d'octubre de 1251: amb aquest document, signat entre Bonfiglio, prior de l'església de Santa Maria de Monte Senario, i altres 19 monjos, tots es van comprometre a no tenir en possessió cap bé. Alguns d'ells també van ser ordenades sacerdots.

Cada vegada més es va difondre la seva fama de santedat, i amb el pas del temps molts van demanar formar part de la seva família. Mantenint el nom de Servents de Santa Maria, van decidir començar un Orde inspirat pel tipus de vida instituït pels Apòstols, adoptant la Regla de Sant Agustí i alguns estatuts per a la seva convivència. El compilador de la "Llegenda de l'Origen de l'Orde” va veure en l’hàbit negre “un clar senyal de la humilitat i el dolor que la Santíssima Mare de Déu va patir en la Passió del seu Fill.” En documents antics es tracta als Set, i amb raó, com als "nostres avantpassats" i "els nostres Pares", ja que van iniciar el camí de l'Orde dels Servents de Santa Maria. L'Orde va tenir un ràpid desenvolupament a la Toscana i el centre d'Itàlia, unit a la difusió de la llum de l'Evangeli i la devoció a la Verge.

El bisbe Ardingo va trametre els seus primers estatuts al Papa Inocenci III, que els va concedirla protecció de la Santa Seu i l'aprovació de la seva vida de pobresa i penitència. El seu successor, Alexandre IV, en 1256 va confirmar aquest acte del seu predecessor amb la lletra «Deo gratias", en què també esmenta la 'Llei' de la pobresa "de 1251. Finalment, degut especialment a l'obra de Felip de Florència, i per superar les dificultats que van sorgir després que el Segon Concili de Lió, el Papa Benet XVI amb la butlla “Dum levamus” va aprovar definitivament l’any 1304 l'Ordre dels Servents de Maria.

Els nom dels Set Sants Fundadors ha quedat una mica enterbolit pel pas dels segles. Una llista molt antiga en dóna la següent relació: Bonfiglio, Bonagiunta, Manetto, Amedeo, Uguccione, Suport i Alessio. Però no ens ha d’estranyar aquesta falta de memòria. Ells volien fondre’s  en la oració i la pregària de manera que volien perdre el seu individualisme per esdevenir un tot per a Maria. És per això que, a Monte Senario descansen els set en una sola sepultura, i ja que havien viscut junts en amor fraternal, junts van ser proclamats sants en 1888 pel Papa Lleó XIII.

Sant Aleix Falconieri va ser un dels Set Sants Fundadors, el més jove dels set, i l’últim en morir. Va ser testimoni privilegiat en veure com l’Orde creixia i es consolidava, i gràcies a ell sabem algunes dades sobre la fundació de l’Orde. Era exemple de virtut, de servei i d’humilitat, fins al final dels seus dies. Se’ns diu d’ell que no defugia els treballs, tot i que la seva salut es comencés a ressentir. Mai va voler ser ordenat de sacerdot. Preguntat sobre la fundació de l’Orde, considerant-lo com a fundador, ell va respondre amb humilitat que “Mai va ser la meva intenció, ni la dels meus companys, fundar una nova Ordre, ni que de la comunió recíproca entre mi i els meus companys sorgís una multitud tan gran de frares. Els meus companys i jo pensàvem només que de Déu havíem rebut la inspiració de viure junts per complir més fàcil i dignament la seva voluntat, després d'haver abandonat materialment el món. Per tant, tot això cal atribuir-lo exclusivament a Nostra Senyora, i d'ella el nostre Orde pren el seu nom particular com a Orde dels Servents de Maria”. Abans de morir, estant enmig de frares que pregaven per ell, va veure que uns àngels venien a trobar-lo en forma d'aus blanquíssimes i d'una bellesa indescriptible, i enmig d'aquestes aus i àngels estava Crist, en la forma d'un bellíssim nen, amb una corona d'or sobre el seu cap. Cridant amb veu molt forta, va indicar als frares que estaven al seu voltant el que estava mirant, i fet això expirà. Va morir l’any 1310, segons sembla superant els cent anys.

Felip va néixer a Florència al segle XIII. Va entrar en l'Ordre dels Servents de Maria amb la vocació de germà llec, és a dir seglar. Llavors però, en manifestar-se tota la seva saviesa i bona doctrina, va ser ordenat sacerdot. L’any 1267 va ser triat Prior General, i es va mantenir en aquest càrrec fins la seva mort. Va governar l’Orde amb gran equilibri, el va enfortir amb una bona legislació, i va ser capaç de defensar tenaçment la seva supervivència. Va fer-se famós per la seva santedat, destacant la seva humilitat. Una tradició de l’Orde explica que va refusar quan el van escollir Papa. Va rebre a l’Orde un gran nombre de germans, que van esdevenir també homes de gran dedicació a la vida religiosa; per tots aquests Felip av ser model de vida evangèlica i de servei a la Verge. Amb raó, doncs, era considerat el "Pare de l'Orde." Va morir l’any 1285 a Todi, Itàlia, on encara es venera el seu cos. Climent X el va canonitzar el 1671

Era Natural de Florència i parenta de Sant Aleix Falconieri, un dels Set Sants Fundadors. Juliana, atreta per la vida exemplar dels primers frares Servents de Maria, es va consagrar a Déu, dedicant-se de ple a la contemplació, a la penitència i a les obres de caritat. Inicialment era una d’aquelles piadoses dones que, vivint en les seves pròpies cases i vestint l'hàbit de les "Manteladas", adoptaven l'estil de vida dels Servents. Juliana va destacar de tal manera entre aquest grup de dones que, amb el pas del temps, va arribar a ser reconeguda com "fundadora de la branca femenina" de l'Orde. Es va distingir per la seva pietat mariana i especialment per la seva enardit amor a l'Eucaristia. Una piadosa tradició de l’Orde diu que poc abans de morir, en el seu llit, davant de la impossibilitat de menjar l’Eucaristia, li varen col·locar la Sagrada Forma sobre el seu pit. Aquesta, miraculosament, desaparegué com si s’hagués introduït dintre del seu cos. Va morir al voltant de l'any 1341. El seu cos es venera a la basílica de l'Anunciació de Florència. Va ser canonitzada pel papa Climent XII, l'any 1737.

Pelegrí va néixer a Forlí cap a l'any 1265. Era un jove de fogós temperament. Durant els enfrontaments entre el Papat i l’Imperi, juntament amb altres companys, va llançar de la ciutat amb cops i insults a sant Felip Benici que havia intentat recuperar de nou aquella població a l'autoritat de la Santa Seu i de la doctrina catòlica. Després, penedit, va demanar perdó a sant Felip i, més encara, inspirat per la gràcia divina, va ingressar a l'Ordre dels Servents de Maria. Primer va viure en el convent de Siena i després va tornar a Forlí, on va destacar per la seva vida de penitència i la seva gran caritat envers els pobres. Al final de la seva vida, i afectat d’una gangrena a la cama que feia perillar la seva vida, va veure en somnis com Jesucrist es desclavava de la Creu, i va tocar-li la seva ferida. Al llevar-se la gangrena havia desaparegut. Va morir l'any 1345. Va ser canonitzat pel papa Benet XIII l'any de 1726. És advocat contra el càncer.

Va néixer a Siena voltant de l'any 1258. Als 13 anys va ser rebut a l'Ordre dels Servents de Maria per sant Felip Benici. Va viure en els convents de Siena i d'Arezzo donant un admirable exemple de devoció a la Verge, d'humilitat i caritat. El seu gran amor al proïsme el va impulsar a demanar a Déu la gràcia de patir tota la vida, en el seu propi cos, la malaltia d'un epilèptic al qual no havia aconseguit confortar amb els seus paraula. Va morir l'any 1305. El culte del beat Joaquín va ser aprovat pel papa Pau V el 1609

Va néixer a Albal, a nou quilòmetres de València, el 23 de febrer de 1881. Als quinze anys va entrar al monestir del Peu de la Creu a Mislata (València) de les monges Serventes de Maria i va prendre el nom de Maria Guadalupe, va professar de forma solemne l’any 1900. Al monestir va exercir successivament diversos càrrecs: va ser bugadera, mestra de les novícies i al final priora.

Al començament de la Guerra Civil de 1936 van obligar a les monges del monestir a abandonar-lo. La Mare Guadalupe va refugiar-se a casa d’uns parents. El 2 d'octubre de 1936, a mitjanit, quatre milicians armats van irrompre al domicili de la germana fent inspeccions a la recerca d'armes. Van trobar un escapulari de la Verge del Carme a l'habitació de Mare Guadalupe. Li van preguntar: “És Vostè monja?”; Ella va contestar impassible: “Sí, ho sóc, i si naixés mil vegades, mil vegades em faria monja, al monestir del Peu de la Creu”. De seguida els milicians la van agafar, la van arrossegar sobre un camió i la van conduir a camp obert. Els que van estar presents a la detenció de la Mare Guadalupe testimonien que ella va seguir serena els botxins, dient que s’oferiria com a víctima per a la restauració de la religió cristiana a Espanya i per la tornada dels Servents de Maria. Van trobar el seu cos profundament torturat.

Va ser beatificada pel Papa Joan Pau II l’11 de març del 2001. És la primera màrtir de la Família dels Servents de Maria